Ens arriba octubre carregat d’injustícia i mort. La menuda Lampedusa acull els cossos sense vida dels desheretats de sempre, dels que s’arrisquen a creuar les fronteres per trobar l’oportunitat o la llibertat que els seus països els neguen. Un trosset d’Europa tan a prop de Tunísia que és una temptació per als qui creuen que no tenen res a perdre.
I m’ha vingut al cap el record de l’obligat èxode dels moriscos valencians, expulsats el 1609 per ordre de sa majestat Felip III de las Españas. Quan sent que algú parla de la “convivencia de culturas” em vénen unes ganes de riure, que m’aguante perquè el tema és massa greu. El país de la Inquisició més sanguinària d’Europa, que va expulsar jueus i musulmans i que va protagonitzar un gran genocidi a Amèrica hauria de prohibir que es parlara de “convivencia de culturas” per fer honor a la justícia i a la dignitat de les víctimes.
Vaig conéixer a Jerusalem un taxista sefardí que encara parlava la llengua dels seus avantpassats i li vaig preguntar si alguna vegada havia viatjat a Espanya. Em va dir que no i en aquell moment em va estranyar, de fet em va dir que no eixia mai d’Israel, fins i tot em va confessar que els seus fills ja no parlen ladí. Potser, quan et fan fora d’una casa no hi tens ganes de tornar, més bé tens ganes d’oblidar.
Molts dels descendents d’aquells jueus van morir a les cambres de gas dels nazis, deportats des de Tessalònica, Roma o altres ciutats dels països ocupats per Hitler. Sofrir en una mateixa família la persecució en més d’una ocasió deu ser difícil de pair, i això m’ha portat a recordar els supervivents dels moriscos valencians. La majoria dels que no moriren en la mar arribaren a Tunísia i encara s’hi pot reconéixer la seua presència en algun detall arquitectònic o en algun cognom.
Lampedusa, illa àrida i oblidada, que només significaves per als qui estimem la literatura, ara cada dia en la premsa ens recordes la vergonya de les fronteres que empresonen la misèria i els somnis. Si Giuseppe Tomasi di Lampedusa, príncep de Salina i autor d’Il gattopardo, visquera pensaria que realment les coses no han canviant tant, que potser la vella aristocràcia que ell encarnava ha desaparegut, però les desigualtats continuen intactes.