La setmana passada ens deixava dues males notícies relacionades amb el grup de música popular Al Tall. Dissabte passat moria un dels seus fundadors, Manolo Miralles, un gran instrumentista i una persona generosa que durant els últims 13 anys s’ha dedicat a promocionar les noves generacions de músics des de la presidència del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià. La seua última intervenció pública, per escrit a causa de la malaltia, va ser en solidaritat amb el seu company de grup i amic Vicent Torrent. El dimecres de la setmana passada més d’un miler de persones es concentraven a Torrent davant de l’Auditori de Vicent Torrent, al qual el nou govern PP-VOX ha decidit rebatejar exclusivament amb el nom de la ciutat de l’Horta Sud, eliminant la referència honorífica al gran musicòleg torrentí per qüestions ideològiques.
Vicent Torrent -a part del seu magnífic treball en Al Tall de revalorització de la música popular amb lletres actuals, seguint el model del moviment de la riproposta italiana- és el creador de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana, una recopilació sonora de música tradicional valenciana, possiblement una de les compilacions més extenses i documentades sobre música tradicional d’un territori concret en l’àmbit europeu. El 1984, a proposta de Torrent, la Conselleria d’Educació posà en marxa una iniciativa pedagògica en què els alumnes majors de l’antiga EGB (12-14 anys) gravaven totes les cançons tradicionals que recordaven els seus familiars o veïns majors. Durant set cursos escolars, fins al 1991, es va desenvolupar la campanya dels Tallers de Música Popular, i els materials més interessants es van enregistrar amb mitjans tècnics professionals per a l’edició de la Fonoteca, que ja compta amb més de 30 volums, un d’ells doble (Antologia de la dolçaina i el tabal).
El grup Al Tall es va convertir en un referent de la recuperació de la identitat valenciana a partir de la mort de Franco. La seua proposta era crear cançons amb un contingut actual -de reivindicació nacional i de classe- amb la base de les melodies tradicionals. El seu primer treball, Cançó popular del País Valencià, va ser un boom: “Obriu cabretes”, que parla de la Ford però igual es podria referir a la Volkswagen; les bellíssimes “L’hereu Riera”, “Podadors” i “Per Mallorca”, tan tristament actual; o la festiva “Cançó de la llum”, en la qual Miralles introduïa per primera vegada la dolçaina en un repertori “modern”. El seu últim treball de llarga durada fou Vergonya, cavallers, vergonya (2009), que pren com a base la figura de Jaume I. Discos com Quan el mal ve d’Almansa… o cançons del seu segon LP com “Darrer diumenge d’octubre” o “Tio Canya” han esdevingut himnes del moviment de recuperació nacional valencià, de reivindicació de la llengua, la cultura i la singularitat política valenciana. I això pareix que és imperdonable.
Les primeres decisions dels nous governs PP-VOX han sigut atacar a la part més dèbil de la nostra societat, tan manipulada per uns mitjans de comunicació tan “antinacionalistes” -que veuen el seu poderós nacionalisme com allò natural. Prohibició de revistes a les biblioteques públiques, cancel·lació de concerts de grups en valencià… Ja se sap: tot allò que s’edita o es publica en valencià amb normalitat, com si fora una llengua com les altres, fins i tot com el castellà, és sospitós de catalanisme. I evidentment, “un buen valenciano eso no lo puede consentir”. Ens esperen uns anys molt durs, a aquells valencians i valencianes que creiem en futurs estats democràtics plurinacionals que promoguen la pluralitat lingüística i cultural ( i no només “de boquilla”) i s’esforcen per salvar del menyspreu i la desaparició les seues llengües minoritàries. A nosaltres aniran dedicades les decisions més cridaneres per a captar a la clientela emocional, que si lleis de símbols i defensa del “valenciano autentico sin contaminar”, etc.
I mentrestant aniran fent allò que realment els interessa. Ja han començat amb l’eliminació de l’impost de successions, la paralització de la reversió dels hospitals públics privatitzats, la permissivitat urbanística, les baixades d’impostos que diuen que afavoriran a tots però que deixaran la Generalitat sense recursos per als serveis públics més necessaris… Els rebesnets del tio Canya tenen molta faena si no volen viure de nou un gran retrocés en els seus drets nacionals i socials. O acabaran com aquella joveneta periodista de Canal 9, que on deia Al Tall va llegir “Ol tol”. I tots contents, “happy”.
Lluís Alcaide i Balaguer
Portaveu de Compromís per Sagunt