Quan arriba el 8 de març, totes les institucions publiques realitzen diverses declaracions institucionals, mocions, proposicions relatives a la igualtat i a la situació de la dona en aquesta societat. Ens centrem en reflexionar sobre polítiques de gènere, els passos avant o els passos que s’han donat en aquesta matèria.
Més enllà de declaracions institucionals, de commemoracions, de reivindicacions de tantes associacions de dones que treballem en xarxa en aquestos dies, cal pensar també a nivell personal com contribuïm a trencar estereotips i prejudicis culturals en matèria d’igualtat. I els exemples que hi trobem, malauradament no son bons. Els tweets de Toni Canto, algun regidor d’IU respecte de Cospedal, l’alcalde popular de Valladolid, ens diuen que una cosa es la intenció i altra la realitat.
Els homes i les dones ho tenim més difícil en temps com els actuals. Temps d’atur, de retalls en educació, sanitat i serveis socials, temps d’una crisi, que no sols es econòmica, és també una crisi de valors important. I eixa pèrdua de valors afecta especialment a les dones. Alguns i algunes volen reviure el paper de la dona, com a mare de família tradicional i princesa de sa casa i sancionar aquelles opcions de creixement personal i familiar dintre de paràmetres més igualitaris i lliures.
La Sanitat Valenciana només dona cobertura pública els tractaments de fertilitat d’aquelles parelles heterosexuals amb convivència demostrada i intencions de procreació durant dos anys. La resta de situacions familiars queden fora de cobertura. Elegir ser princesa, fashion victim o mare de família nombrosa i ama de sa casa son opcions absolutament vàlides, sempre i quan siguen opcions elegides lliurement i no condicionades cultural o socialment, com ens ocorre en l’actualitat. D’igual manera, tampoc es deurien sancionar altres opcions de desenvolupament personal en igualtat de drets.
En temps on una cosa es la que es declara institucionalment i altra la que es legisla, regula o s’exposa a nivell personal cal estar alerta i denunciar totes aquelles situacions en les que hi haja discriminació, i cal també, que des dels llocs de responsabilitat es done exemple. Les dones, sobre tot les dones, que estem en política hem de ser exemple de dir i de fer, inclús a nivell personal.
Allò políticament correcte és ser conseqüent. La resta és hipocresia. Lluny dels discursos, la nostra dedicació és, malgrat la llei de paritat, un àmbit masculinitzat. Els valors que hem de promoure són aquells que fan la política, més dialogant, més empàtica i més humana…. Banalitzar amb la imatge de la dona ens acosta a l’exèrcit de ministres-vedettes del Sr Berlusconi, màxim exponent del masclisme exercit per la pròpia dona. La nostra imatge no és el primer pilar de la nostra feminitat, som molt més valuoses que els centímetres de taco que pugam calçar i de la gràcia amb la què els portem.