ʺEn el cas del microurbanisme, les polítiques sobre jardins, per exemple, són impròpies d’una ciutat civilitzadaʺ, assenyala Carles, per després continuar, ʺEs planten arbres ornamentals que no donen ombra, que és el que necessita la gentʺ.
I els barris gueto? un ja màrtir és el de Natzaret. ʺAçò clama al cel; un barri que li han tallat l’accés al mar i que compta amb el greuge de tenir la Ciutat de les Arts i les Ciències a quatre passes, que s’ha emportat tota la inversió. I a sobre la destrucció del barri La Punta malgrat l’oposició popular, arrasat sense pietat per a construir un ZAL que no s’ha executatʺ.
Carles Dolç és un guerriller urbà, les seues armes no són de foc, sinó de sentit comú. Un fet tan senzill com una arquitectura que conserve en lloc de destruir, defensant el quasi utòpic, urbanisme del benestar. Aquella generació que va revolucionar l’Escola Valenciana d’Arquitectura en els setanta segueix en peu de guerra ara mateix. Que tremolen els arquitectes oportunistes.
Extret de : http://blogs.laveupv.com/abelard-munoz/blog/1125/carles-dolc-arquitecte escrit per Abelard Muñoz