Parlar hui de la sanitat a la ciutat és parlar d’una contradicció permanent: anuncis milionaris d’inversions futures mentre el dia a dia és d’esgotament, precarietat i conflicte. Les infraestructures importen, sí, però la sanitat pública no són només edificis: són persones treballant en condicions límit per garantir un dret bàsic. I això, a Sagunt i al Camp de Morvedre, s’està trencant.
L’Hospital de Sagunt necessita ampliacions urgents, ningú ho discuteix. El creixement poblacional del municipi i de la comarca feia inevitable una resposta estructural. Però aquests projectes arriben tard, i no resolen el principal coll d’ampolla del sistema: una atenció primària saturada, amb llistes d’espera inadmissibles i professionals sobrecarregats. Quan demanar cita pot significar esperar dues setmanes, el problema ja no és d’eficiència: és de salut pública.
Aquest col·lapse té conseqüències directes sobre la salut laboral. El personal sanitari treballa sotmés a una pressió constant, amb jornades intenses, manca de substitucions i una exigència emocional que va molt més enllà del que és raonable. No és casualitat que augmenten les baixes per estrès, ansietat o burnout. Tampoc ho és l’augment de conflictes amb pacients, un fet que ha derivat en un nombre alarmant d’agressions a professionals, normalitzades massa sovint com “part del treball”.
El cas del consultori del Raval és paradigmàtic. Un servei essencial que continua funcionant en condicions inadequades, tant per a la ciutadania com per al personal que hi treballa. Espais menuts, mala ventilació, absència de condicions ergonòmiques i tensió constant. Parlem molt de dignificar barris, però permetem que la sanitat del nucli històric siga de segona. I això és una decisió política, no un accident.
A aquesta realitat s’afegeix la situació dels serveis sanitaris externalitzats i sociosanitaris. El personal d’ambulàncies, amb sous indignes i convenis bloquejats, o les treballadores del Servei d’Ajuda a Domicili, majoritàriament dones, que sostenen el sistema de cures en condicions de precarietat extrema. La salut laboral d’aquests col·lectius no és un tema menor: és el termòmetre de fins on arriba la voluntat real de protegir els serveis públics.
Mentrestant, les administracions semblen conformar-se amb campanyes de conscienciació i discursos amables. Però la salut laboral no millora amb cartelleria ni amb bones paraules. Millora amb plantilles suficients, amb serveis públics ben dotats, amb infraestructures dignes i amb una organització del treball que pose les persones al centre.
Sagunt no necessita més excuses ni més anuncis ajornats. Necessita decisions valentes. Defensar la sanitat pública també és defensar la salut de qui la fa possible cada dia. I això, hui, continua sent una assignatura pendent que no admet més demores.
Albert Llueca
Secretari Local de Compromís a Sagunt