Article per a EPDA nº 258
Cada Setmana Santa, Sagunt interpreta la mateixa escena, com si fóra una obra que ningú s’ha molestat a assajar. Cues interminables al Castell, visitants desorientats buscant informació que no arriba, serveis mínims i equipaments tancats. I, malgrat tot, després ens sorprenem —o fem veure que ens sorprenem— perquè la ciutat no acaba de fer el salt que mereix. És este el model turístic que volem? Un turisme de postal, de “vine, fes la foto i marxa”, mentre el patrimoni es manté amb pedaços i improvisacions.
La realitat és tossuda. El MUHSAG reobre a mitges després d’un nou desprendiment, un més en una llista que ja fa vergonya. El Centre de Visitants del Castell continua tancat, i la solució provisional —lavabos portàtils— s’ha convertit en símbol d’una precarietat que ja no podem normalitzar. I encara hi ha qui diu que “almenys tenim això”. De veritat? Hem arribat al punt d’agrair les engrunes?
La pregunta és inevitable: on està l’autocrítica? On està la planificació? On està la responsabilitat compartida entre Ajuntament i Generalitat? Sagunt no és un municipi de segona, però massa sovint el tracten com si ho fóra. I el més preocupant és que, a força de resignació, correm el risc de creure’ns-ho. D’assumir que no podem aspirar a més, que el nostre patrimoni és massa gran per gestionar-lo, massa complex per cuidar-lo, massa car per mantenir-lo.
Però això és fals. Sagunt té un dels conjunts patrimonials més potents del Mediterrani. Té història, té identitat, té un relat únic i una capacitat d’atracció que moltes ciutats envejarien. El que no té —o no té prou— és una estratègia sòlida, continuada i valenta. No podem continuar funcionant a base de pegats, d’anuncis “imminents” que mai no arriben i d’excuses de mal pagador. No podem conformar-nos amb obrir portes només quan toca fer caixa o quan el calendari marca una data assenyalada.
Sagunt necessita un projecte de veritat. Un projecte que entenga que el patrimoni no és un decorat, sinó un motor cultural, social i econòmic. Que assumisca que el manteniment preventiu és més barat —i més digne— que les reparacions d’urgència. Que garantisca equipaments estables, personal suficient, coordinació real entre administracions i una aposta clara per un turisme que valore, respecte i multiplique el que som.
Perquè si no exigim més, ens quedarem amb el de sempre: una de cal, una d’arena… i molta paciència. I Sagunt ja ha esperat massa. Ha esperat mentre altres territoris avançaven. Ha esperat mentre els projectes s’eternitzaven. Ha esperat mentre el seu patrimoni es deteriorava. Ha esperat mentre els visitants marxaven amb la sensació que la ciutat podria ser molt més del que és.
La pregunta, al final, no és què pot fer Sagunt pel turisme, sinó què vol fer Sagunt amb el seu patrimoni. Continuar vivint del “ja ho arreglarem” o apostar, d’una vegada per totes, per un futur a l’altura de la seua història. La resposta no pot esperar més. Sagunt tampoc.
Albert Llueca
Secretari local de Compromís Sagunt