Opinió

Els feminismes s’han convertit en una força imparable que ha aconseguit situar les seues premisses teòriques al centre del debat polític. Parlem, però, de feminismes, en plural, perquè com ocorre amb tota teoria política no hi ha una única i monolítica visió de què és el feminisme. Partint de la idea de que homes i dones han de ser iguals a tots els nivells socials, les diferents formes d’entendre la lluita feminista debaten entre elles sobre com assolir eixa meta. No és aquest cap fet nou. El mateix que ocorre amb els feminismes ocorre amb els liberalismes, que tampoc són un moviment singular, o amb la gran família socialista. Tota teoria política important – i el feminisme ho és- ha acabat per donar lloc a infinitat de modes d’entre-la i de desenvolupar-se en la vida pràctica.

Parlar de feminismes, en plural, no deixa de ser, també, un tant poètic. Divers és el feminisme com diverses som les persones. Ara bé, hi ha una pregunta que sempre es fa al feminisme, siga aquest el de Judith Butler, el de Simone de Beauvier o el d’Amelia Valcárcel, i és el de quin paper hem de jugar els homes en tot en el que el feminisme té a veure? Per què hauríem els homes d’involucrar-nos en la lluita feminista? Són molts els que veuen en el moviment feminista una amenaça i veuen en ell un moviment que, segons ells, volen reduir-los al no res. Però aquesta opinió d’alguns – i d’algunes també, perquè de tot hi ha- es basa en el complet desconeixement de les premisses teòriques del feminisme o en la seua completa exageració per les “fake news” i d’altres modalitats d’això que ara anomenem post veritat però que tota la vida s’ha dit manipulació.

Els feminismes, com a teories i pràctiques polítiques, són un d’aquells fills no desitjats del moviment il·lustrat i com a tals busquen la justícia, i en això és en el que hem de pensar quant ens preguntem el per què hem de sumar-nos els homes a la lluita feminista: perquè és un assumpte de justícia. És de justícia que ninguna persona siga discriminada pel seu sexe en cap àmbit de la vida. El que ocorre, però, amb aquelles persones que hi són reactives als avanços dels feminismes i les seues reivindicacions és que en el fons saben que eixos avanços poden comprometre la seua situació de privilegi, doncs en el fons res és més contrari a les demandes de justícia que la voluntat de voler conservar uns privilegis adquirits. Saben els i les reaccionaries i reaccionaris que si no fos per eixos privilegis injustos elles i ells podrien perdre molt de poder i és ací on radica el quid de la qüestió: en el poder.

Per això tot feminisme és també polític, per això tota pretensió de construir un feminisme sense política és un oxímoron, perquè del que es tracta, en el fons, és d’aconseguir, per mitjà de la acció col·lectiva, enderrocar una situació injusta on uns, pel simple motiu d’haver nascut amb uns genitals i no amb altres tenen la capacitat, socialment construïda, de dominar a les altres, d’exercir poder sobre elles. Al remat, per molt plural que siga, tots els feminismes busquen enderrocar un poder injust i construir un món on el poder estiga realment en mans de totes i tots: un món més demòcrata, si es vol dir així.

Per què hauríem els homes d’unir-nos a la lluita per la igualtat encara que això supose renunciar als nostres privilegis sobre les dones? Doncs perquè com nosaltres elles també són persones, subjectes dotat de dignitat i humanitat i això ens obliga a buscar el millor mode de viure tots junts, sense establir relacions de dominació: fent imperar la justícia en les nostres societats. Els homes hem d’unir-nos a la lluita feminista perquè això implicarà una millor societat on viure, on poder, totes i tots, aconseguir ser lliures i com bé ens va ensenyar Protàgores per boca de Plató: “sols on regna la justícia pot haver civilització; sols on hi ha civilització pot haver llibertat”. En resum, si els homes volem ser veritablement lliures també hem de ser feministes.

José Fco Gómez Rincón
Joves PV del Camp de Morvedre i l’Alt Palància