Aquest ha sigut el hastag que ha fet servir la ciutadania a través de les xarxes socials per concentrar-se davant de les Delegacions de Govern i exigir la dimissió de Mariano Rajoy aquest cap de setmana.
L’espectacle de connivència entre la política dels partits grans i les xarxes de corrupció dels grans lobbys, empreses, bancs, etc a l’Estat Espanyol evidencia que els 35 anys de democràcia que hem viscut han sigut un succedani, o que simplement lleis, reglaments, codis ètics que eren vàlids fa 30 anys ara ja no serveixen, donat que, han possibilitat el desenvolupament d’una xarxa corrupta al voltant d’allò públic que xucla i s’aprofita dels recursos públics per fer més grans les butxaques d’interessos privats.
La corrupció està instal·lada com a forma paral·lela de treball amb les administracions públiques i això un Estat de Dret no s’ho pot permetre. Sembla mentida la burla continuada i la hipocresia amb la que el Partit Popular tracta a la ciutadania. La corrupció no pot ser una cultura tolerable en una administració que es de tots i totes, o en una empresa o en un partit polític, o en una associació. Per als partits grans i per aquells qui els voten, sembla que en segons que casos, que posen la ma els teus, o segons quin carnet tingues se t’obrin segons que, és un fet assumit i acceptat sociològicament. Forma part del caràcter mediterrani. Res més lluny de la realitat, la corrupció té un efecte capciós sobre el desenvolupament democràtic i sobre l’economia. La crisi que patim és més crisi per què hi ha corrupció, i per què la corrupció genera més crisi donat que no garanteix la igualtat d’oportunitats, ens aboca a la dictadura dels mediocres i a fer fora el talent.
La corrupció no només es manifesta amb casos tan nefastos i vergonyosos com els dels papers de Bárcenas i el finançament il·legal del partit a nivell de l’Estat Espanyol. Al País Valencià la tercera força política és la dels imputats per casos de corrupció, quasi tots del PP, i a nivell local, de nou el PP, encara no ha pogut aclarir que ha passat amb la meitat de la subvenció d’Esperanza sin Fronteras, per exemple, o no passen cap factura d’una font que ha costat 400.000 euros i no funciona, etc etc etc….
Ara, parafrasejant a Dario Fo “Ací no dimiteix ni Déu”. Però aquest problema no s’arregla amb dimissions, una dimissió al cap i a la fí, és una decisió personal en funció dels valors i l’ètica de cadascú. No podem esperar ètica, ni valors en un president que compareix a través de la televisió, que llig les repostes de les preguntes incòmodes i sobre tot que ha estat presumptament, tants anys rebent i consentint sobresous en negre per a d’ell i els membres del seu partit. Cal també que es convoquen eleccions, sota una perspectiva de regeneració democràtica. Cal també una revisió profunda de les regles del joc de la democràcia, que no permeten que aquestes pràctiques es duguen a terme al voltant dels diners públics. Cal major transparència i participació per donar resposta als problemes de la ciutadania amb la ciutadania.
El pròxim hastag que haurem de fer servir és #femunresetalsistema o #transició2.0.