Se sol afirmar que el futur d’una societat passa per l’educació, i no seré jo qui ho negue; molt al contrari, sóc de l’opinió que un ensenyament públic de qualitat és un instrument imprescindible per garantir la cohesió social, la igualtat d’oportunitats entre els ciutadans, la capacitat crítica que assegura una autèntica llibertat i el progrés social i econòmic. De fet els països més avançats són aquells que disposen d’un sistema educatiu públic potent.
A Europa, els models educatius a seguir són els escandinaus, especialment el de Finlàndia, però també són molt destacables els sistemes que han desenvolupat grans estats com Alemanya o França. En tots aquests casos, i al marge del color polític dels respectius governs, que van des de la dreta conservadora als liberals, passant per socialistes o verds, el model educatiu no canvia substancialment. Hi ha un consens bàsic sobre el tema, l’ensenyament és una qüestió d’estat i per tant l’oferta és pública pràcticament al cent per cent. L’ensenyament privat hi és molt minoritari i es limita a confessions religioses molt determinades. I per suposat el centres concertats són inexistents.
Fa quasi 30 anys que el PSOE va aprovar la llei que possibilitava una doble xarxa, pública i privada concertada, amb l’excusa d’universalitzar l’educació, però no es va preocupar en absolut de garantir el caràcter subsidiari de la concertada respecte de la pública; és a dir que només es podrien cobrir amb diners públics aquelles places que la pública no arriba a oferir. A més, el 90% dels alumnes amb necessitats especials i la immensa majoria dels immigrants son assumits per la pública, ja que els centres concertats, amb la complicitat l’administració, trien els seus alumnes al marge dels criteris que regixen en centres públics. I el que és més greu, es concerten milers i milers de places de manera innecessària i fraudulenta. És a dir, que està pagant-se dues vegades per la formació d’un alumne o alumna, que tenint plaça en la pública, acudix a un centre concertat. Si sumàrem els més de 4000 euros que costa una plaça en la pública als més de 3000 que costa en la concertada, estaríem parlant d’un cost de més de 7000 euros per alumne, un autèntic despropòsit sense comparació a Europa.
La tendència a concertar va en augment, especialment al País Valencià i a Madrid, i això a pesar de la profunda crisi econòmica i als dràstics retalls que estem sofrint en matèria educativa. Quan el PP parla de despesa en ensenyament s’oblida d’explicar que el cost està disparat per mantenir un doble sistema totalment improcedent i que es basa en un dogma tan conservador i neoliberal com el de la lliure elecció.
L’Estat ha de garantir un sistema educatiu públic, universal i gratuït per a tota la ciutadania, que respecte els valors democràtics i constitucionals, com ara la no segregació de gènere i la laïcitat. I qui vulga un sistema especial a la carta que se’l pague, com fan els alemanys o els finesos. De moment, com en moltes altres qüestions, el que han de fer és acomplir la llei.
Quico Fernández. Portaveu Compromís a Sagunt.