Amb aquest lema celebrarem els 40 anys d’estatut d’autonomia, amb el qual el poble valencià recuperava l’autogovern perdut després de la Guerra de Successió, “por justo derecho de conquista”, amb el Decret de Nova Planta. Aquell 1707 s’imposà una nova organització política basada en la de Castella, que seguia el model centralista de l’absolutisme francès. El primer que s’ha esborrat de la celebració ha sigut Vox, que vol tornar al centralisme absolutista i a “las delegaciones provinciales” del franquisme. Després s’han afegit Ciudadanos i PP, pel simple fet de veure fantasmes en la paraula “país”.
Allò que possiblement quasi ningú contarà és el context valencià dels anys de la transició en què es va gestar l’estatut valencià, que passà de ser l’Estatut de Benicàssim -on es va finalitzar la redacció- a l’Estatut de Madrid, ja que els grans partits estatals -PSOE i UCD- l’acabaren de descafeïnar. El colp d’estat del 1981 hi tingué molt a veure. Però anem a pams, i comencem des del principi.
El juny del 1977, a les primeres eleccions democràtiques, UCD (Unión de Centro Democrático) guanya a Espanya, però el PSOE s’imposa al País Valencià. En abril de 1978 es constitueix el Consell del País Valencià (es deia així, de veres!), òrgan del govern preautonòmic, presidit pel socialista Josep Lluís Albinyana, que va iniciar una campanya per aconseguir l’aval de més del 75% dels municipis valencians i accedir a l’autonomia per la via ràpida de l’article 151 de la Constitució. Els municipis valencians van respondre, però la documentació portada al Congreso de los Diputados “va desaparèixer”: ni UCD ni PSOE tenien interés que els valencians fórem espanyols de primera (més o menys com ara).
L’abril de 1979 hi ha una gran victòria dels partits d’esquerra a les primeres eleccions municipals. El mateix mes el Consell adopta la senyera reial (quatre barres, sense blau, com la de Sagunt i totes les ciutats reials excepte València, amb l’escut de Pere el Cerimoniós – igual que Aragó té la creu de Sant Jordi i Balears un castell sobre fons morat).
L’extrema dreta, mimetitzada amb el moviment anticatalanista “blaver”, disfressada de “auténticos valencianos”, es va fer l’ama del carrer. Se succeïren les agressions al carrer i als domicilis de polítics i intel·lectuals, amb la connivència de la UCD i la passivitat de la policia. Vos imagineu una agressió premeditada al president de la Generalitat i al de la Diputació? Això els va passar a Albinyana i Manuel Girona a Quart de Poblet, el setembre de 1979. Un centenar d’alcaldes valencians es tancaren a l’ajuntament de Quart de Poblet per a denunciar la impunitat dels violents i la passivitat de les forces policials. Només un mes més tard, l’alcalde de València va ser agredit fins a tres vegades a la processó “cívica” del 9 d’Octubre, mentre el diari Las Provincias justificava la reacció violenta i assenyalava futures víctimes en una secció d’anònims (“El cabinista”, es deia).
L’estiu del 79 hi ha canvis importants en les direccions dels partits: Joan Lerma al PSPV-PSOE i Abril Martorell i Manuel Broseta a la delegació valenciana de la UCD. Seguint directrius dels seus dirigents estatals, s’encarregaran de difuminar les reivindicacions més avançades i nacionalistes. Al novembre el PSPV abandona el Consell del P.V. i Albinyana es veu obligat a dimitir. La nova majoria de la UCD opta pel 143 i retira la senyera reial. El 23 de febrer del 1981 es produeix el colp d’estat, i només un mes després el PSPV torna al Consell preautonòmic i el PSOE retira al Congreso la proposta per tal que el País Valencià accedisca a l’autonomia per l’article 151.
Finalment, a l’abril del 1982 el Congreso espanyol aprovava l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, versió aigualida de l’estatut de Benicàssim en què la dreta imposava -i el PSOE acceptava, “en aras del consenso”- els seus criteris identitaris. Al juliol es va promulgar, i a la tardor Joan Lerma esdevenia president de la Generalitat, i el nou govern socialista anà apaivagant totes les reivindicacions de la tradició progressista valenciana.
Celebrem l’aniversari de l’Estatut, perquè a hores d’ara no hi ha alternativa, però seguirem lluitant per a renovar-lo i millorar els instruments d’autogovern. 40 anys després el nostre país ha passat d’estar per damunt de la mitjana espanyola a ser dels pobres, però un finançament injust fa que seguim pagant com si fórem rics, i la falta d’inversions estatals (fins i tot les previstes al pressupost: l’any passat només s’executaren un 26,3% de les previstes) condemna els ciutadans valencians a no tenir les mateixes possibilitats que els d’altres territoris. No som “España dentro de España”, és evident. I damunt seguim ofrenant…
Lluís Alcaide Balaguer
Portaveu local de Compromís per Sagunt