A meitat de la legislatura passada vaig ser convidat a participar del procés selectiu per tal de substituir a Belén Català, una de les assessores del grup municipal Compromís per Sagunt. Assessora i secretària local llavors, a més de doctoranda en Economia Social per la Universitat de València, i un dels principals actius de Joves PV. Una megacrack, tot s’ha de dir. Supose que a banda de la meua formació i professió, el coneixement de l’Ajuntament i els anys treballats al govern de Compromís de la legislatura 2105 – 19 van pesar en la decisió d’escollir-me a mi per a ser el nou assessor del grup municipal nacionalista a Sagunt.
La veritat és que – aprofite este article per a dir-ho – des del minut un he sigut tractat com un més i he pogut dir “la meua”. Gràcies! Entrar a la seu per primera vegada d’un col·lectiu amb tantes dècades de cultura democràtica i activisme polític em va impressionar. Ho confesse.
Tot i fer un ús important del valencià en l’acció política duta a terme en el període que vaig estar treballant a ADN Morvedre, he de dir que no era el meu idioma preferent. Damunt si no era un tema vital en la formació morada. Escrivia alguns articles, em comunicava amb la gent Compromís, o publicava en xarxes del partit en valencià moltes vegades. Però poc més. Al meu dia a dia, fins fa poc més de dos anys, el castellà ha sigut el meu idioma preferent. És la meua llengua materna.
Des que vaig entrar a treballar com a assessor en Compromís he pres el lema de dir bon dia per bandera. I crec que a punt d’arribar als tres anys de vida política nacionalista em puc permetre escriure un article sobre com és la vida d’un valencianoparlant en una ciutat com Sagunt. També ha d’entendre qui llig l’article que gran part del meu dia a dia el desenvolupe al nucli antic. Del nucli marítim destacaré que m’he dut més d’una grata sorpresa i que entre la gent més gran un percentatge prou alt m’ha contestat en valencià. Alguna cosa s’ha fet mal quan les noves generacions que han pogut aprendre la llengua fan zero ús d’ella. Este tema requereix d’alguna cosa més que un article d’opinió.
No hi ha moment més preciós que despertar mirant la careta d’una criatura de quatre anyets a la que li cau la babeta del gust amb què dorm junt als seus pares. Despertar-la amb un bon dia i que et conte el seu somni en un perfecte castellà… La conversa a tres desdejuntant on tant jo com la mare fem ús preferent del valencià possibilita que la nena solte alguna en la seua llengua materna. I és que el valencià entre els més menuts, tot i que al cole se li parle en valencià, està en perill d’extinció. Un breu repàs als estímuls que reben ens ajuda a entendre açò: la TV, xarxes socials, youtube kids, música, cinema, entre d’altres.
Deixar a Laura al cole escoltant com el 99% de xiquets i xiquetes es relacionen en castellà fa posar-me en el pitjor escenari possible per al valencià a mig termini (o curt). I amb eixa sensació vaig al treball. Entre les primeres tasques a realitzar a primera hora està la de llegir les notícies i publicacions de mitjans tant locals com autonòmics, fer una recerca d’esdeveniments i actes promoguts tant per l’administració com per entitats locals, i contestar correus electrònics. Endevineu quin és l’idioma predominant en un 90% dels casos? El castellà.
Baixe a fer-me un cafenet a un bar, agafar una beguda al quiosc, o a per alguna cosa al forn i ocorre una cosa molt curiosa que es repeteix en molts llocs del territori valencianoparlant: moltes vegades trobe més esforç per parlar valencià en gent vinguda de fora de la península que en persones que han après la llengua des de xicotets. Curiós, esperançador, i trist alhora. No creieu?
Puge al despatx o si és dimecres torne a la seu – aprofite per a recordar que fem atenció al públic els dimecres de 11.30h a 13.30h en el nostre local de plaça Cronista Chabret i dissabte a la mateixa hora en la nostra seu del Port de Sagunt- i seguisc el dia escrivint notes de premsa, gravant vídeos, creant argumentari, publicant en xxss, comunicant-me amb companys, executiva, militància, etc. És el moment del dia que em trobe més a gust emprant la meua llengua. Vaja… Que estic en la meua salsa!
Isc al migdia de treballar, vaig a per Laura i em conta el seu dia en un perfecte castellà. Hi ha dies que anem a dinar amb els iaios. Som molt familiars. Ací trobe vàries coses a destacar. Quan anem a casa dels pares polítics la iaia empra preferentment el valencià com a llengua vehicular amb la seua neta. Ella que havia sigut criada en valencià no va fer el mateix amb la seua filla; inclús va haver un principi de discussió degut a la meua insistència en que li parlara valencià a Laura. Lo del meu sogre em té enamorat! De pares castellans i murcians tracta de parlar amb la seua neta la major part del temps en valencià. Genial.
Mon pare ha recuperat el valencià a sa casa gràcies a Laura. La meua cunyada britànica amb el pas del temps ha entés la necessitat de preservar la llengua fins arribar a que em demane que li parle en valencià a la meua neboda. I lo millor ma mare. De Las Alpujarras granadines m’ha demanat que l’instal·le el traductor al mòbil. El que no ha fet dècades a València ho aconsegueix una neta en quatre anys.
Vaig al súper i la cooperativa valenciana ja no etiqueta en valencià (ahí vaig aprendre que al corder se li deia també xai!). La megafonia solta alguna en la llengua nostra. Arriba l’hora de pagar i la caixera s’adreça a mí en castellà. El meu “bon dia” fa que canvie al valencià. Es confirma que funciona esta senzilla expressió com a ferramenta!
Per la vesprada entrene xiquets i xiquetes en el Saguntino (entre ells a Laura) i m’adrece a Dimitri, Mohamed, i Luka en valencià. Zero problema. Amb els pares i mares tampoc. Inclús ixe cas únic en l’escola de futbol els produeix certa curiositat i ha donat per a tema de conversa alguna vegada sobre la bellesa dels idiomes.
Laura que, al entrenar-la, al treball, o al parc jugant, ha vist que puc relacionar-me amb la resta de persones en valencià s’adreça, majoritàriament a mi i a sa mare al concloure el dia en la seua llengua materna. Quan això ocorre me’n vaig al llit amb la certesa que la millor manera de preservar una llengua és parlant-la. Vinga, demà més!
Albert Oliver Sáez