L’altre dia em vaig trobar amb un jove que feia temps que no veia; jo sabia que havia emigrat al nord, on diuen que la gent és més civilitzada, o, si més no, hi ha feina. Li vaig preguntar com li anava i em va contar que ja tenia un treball estable i que a pesar que la vida és molt més cara que ací no es podia queixar. Encara que se’l veia content jo notava un pèl de frustració, i en el fons com un mena de retret en el fons de les seues paraules, M’ho va confirmar quan va confessar que no pensava tornar mentre ací no canviara el sistema.
El jove en qüestió és una persona formada que es va cansar de buscar feina i que ara ha de suportar el fred polar en un treball que no té res a veure amb els seus estudis. Ell que tan sols fa un anys tenia tants somnis, ara viu la crua realitat dels exiliats. Sé que no em contava la crua realitat, que pretenia demostrar-me que en certa manera havia triomfat, però jo sóc fill d’emigrants, nét d’emigrants i besnét d’emigrants, porte l’emigració en el meu ADN, I sé que qui es veu forçat a abandonar el seu país per motius polítics o econòmics, sempre conserva en la seua ànima la frustració i el desig de tornar per proclamar la injustícia del seu exili.
I com ell milers de joves són expulsats d’este País on Alícia ja no troba meravelles. El país de la Fórmula 1 i del glamour de l’America’s Cup ha esdevingut un malson que centrifuga el seus talents i concentra totes les misèries. Tot ha anat fonent-se, fins i tot eixe forat per on Alícia es va colar s’ha totnat negre: diuen que era massa car.
No vaig poder evitar sentir-me responsable, ni que siga en una mínima porció, dels interrogants d’aquell jove, i de les incerteses de tants altres que no veuen l’horitzó clar, i em van entrar ganes de buscar la vella maleta de metec de mon pare i buscar un vaixell on expiar les frustracions. Però no suporte la morriña, i em quedaré ací, amarrat a este País que jo no he triat, i que mereix que els seus joves miren la mar des de la platja.