Les consideracions logístiques i productives tenen un tracte privilegiat, però no podem oblidar les inversions de proximitat i les infraestructures associades a la logística.
El Consell va presentar ahir el programa UNEIX, on es desenvolupa la planificació en infraestructures 2018-2030. Aquesta planificació s’ha elaborat des d’un punt de vista sostenible i social com a una eina de vertebració del territori i de reforç del model productiu.
Des del punt de vista de Sagunt, cal dir que l’atenció a la logística i a les àrees d’expansió productives, Parc Sagunt I i II tenen un tracte destacat, però cal tenir en compte que eixes àrees sense el reforç en infraestructures necessaris ens poden conduir a un nou coll de botella.
El nodus de connexions d’infraestructures corresponent a Sagunt es troba lligat a competències estatals, cosa que en part és així, en quan a la competència ferroviària, però que no pot servir com excusa per no executar les competències i les obligacions autonòmiques, les quals no poden retardar-se i deurien formar part de l’àmbit de l’execució immediata. El desdoblament de la CV-309 és bàsic per acabar les obligacions associades al desenvolupament de Parc Sagunt I. Aquestes obligacions tenen una implicació autonòmica ineludible i impostergable.
D’igual manera, es troba a faltar l’enllaç nord amb la AP-7, per poder aprofitar l’alliberament del Pontazgo i connectar el nucli històric, Almardà i la Vall de Segó, connexió molt positiva per a la Comarca. I d’altra banda, molt fàcil de realitzar amb un cost relativament baix. Així com les pantalles acústiques de l’AP7, l’esforç inversor és mínim i el guany en la qualitat acústica del Nord del Palància notable.
La mobilitat de proximitat també ha de contemplar una connexió directa del port de Sagunt amb el sistema de rodalies. No podem no tenir en compte les necessitats d’un nucli de població que actualment només te accés a la xarxa de rodalies a través de l’autobús o el vehicle privat. Cal, en una planificació a 10 anys, contemplar i tindre ressolta una necessitat de desplaçament bàsica per a la població. Una ciutat lineal de 65.000 habitants que forma part de l’autoritat metropolitana de València, no pot sostindre la seua mobilitat pública, únicament sobre un servei de transport públic basat en el sistema actual. Cal, una intervenció estatal a través de la xarxa de rodalies, o una intervenció autonòmica a través dels seus mitjans. I cal amés, amés triar aquella que siga més fàcilment implementable, en pressupost i en horitzó temporal.
És per això que en la fase de participació pública que s’obri, s’hauran d’elevar les necessitats estratègiques de la mobilitat i les infraestructures relatives a la nostra ciutat, de tal forma que amb els informes tècnics que corresponguen, poder enfrontar l’horitzó 2030