L’altra nit tots els valencians vam poder contemplar estupefactes i en directe com s’iniciava el procés de tancament de Canal 9. Molts vam passar la nit en blanc per observar com es duia a terme l’operació, ja que des del principi vam detectar un cert tuf a esperpent. Com en els pitjors casos, hi van concórrer els agreujants de nocturnitat, premeditació i alevosia, per no parlar de la intimidació policial. Què menys tractant-se d’aquesta colla de xoriços indocumentats i indecents que ens governa. ( Perdonen el vocabulari, però a pesar de la meua condició de filòleg no trobe eufemismes, ni paraules políticament correctes per a referir-me als dirigents populars.)
De sobte les càmares van gravar uns individus que s’identificaven com els liquidadors. No anaven de negre, no calia, però no sé per què em vingué a la ment el gran Tarantino. I els acompanyava un bon home que es veu que seria l’encarregat de desconnectar, Paco Telefunken, qui després s’ho va pensar millor i va dir que ell no seria el braç executor. Total que anaren passant les hores i les hores, i pel plató desfilaven polítics, periodistes, i fins i tot la portaveu de les víctimes del metro. És com si s’acabara el món i s’apurara fins a l’últim moment, fins a l’última gota de llibertat. Com si en unes hores es volguera compensar tants anys de silenci, de vergonya, o millor dit, de poca vergonya. La gent entrava i eixia per finestres, cridava i plorava en una espècie de catarsi. Confesse que no vaig necessitar ni café per aguantar la nit, amb un cola-cao en vaig tindre prou.
De matí la notícia era portada de tots els mitjans, i no sols per ser l’única televisió pública, a banda de la grega, que tancava, sinó per les formes, més pròpies de Berlanga que d’una societat democràtica i decent: el liquidador que no volia liquidar, com aquell verdugo que no volia executar en la famosa pel.lícula del director valencià, la cara del governador civil, àlies president de la Generalitat, que recordava Plácido, aquell film o no saps si riure o plorar… En fi, ja no estem en els temps de Calabuig, però de vegades ho sembla.
I passat el migdia la televisió va deixar de respirar després d’una llarga agonia mentre en la porta ens concentràvem centenars de persones com per dir l’últim adéu. Mister Marshall ni es va presentar ni se l’esperava, i crec que no hauria sigut benvingut, perquè els ànims s’expressaven amb paraules grosses, sense eufemismes, veritats com a punys.
Tancada i punt, sense més explicacions que una sèrie d’excuses, que si tingueren una miqueta de coherència o de vergonya, serien suficients per a portar a la dimissió a qualsevol govern democràtic, ja que assumixen que són ells els que han arruïnat RTVV.
L’autèntica raó, la inconfessable, és que el vertader liquidador és Fabra, que apaga Canal 9 perquè li ho mana el seu jefe, perquè ha de fer algun gest que dissimule l’enorme forat de més de 30.000 milions de deute, o per dissimular la ignomínia de la corrupció massiva. I la liquidació ja fa temps que va començar, que s’han emportat per davant el Banc de València i Bancaixa i la Cam i s’emportaran per davant tot allò que els sone a autogovern. Perquè d’això es tracta, de liquidar l’autogovern dels valencians, i no sols perquè els molesta, sinó perquè sabedors de la seua propera derrota apliquen una política de terra cremada. Potser seria hora d’un remake del savi de Camporrobles, i no cal dubtar massa, Todos a la cárcel.