Fabrisme deriva de Fabra, però no dels Fabra que alguns estan pensant, sinó de Pompeu, aquell enginyer que les circumstàncies històriques portaren a treballar en la ingent tasca de normativització de la nostra llengua. Després de segles de decadència, la Renaixença va intentar recuperar per al català la literatura i altres usos de prestigi que el castellà havia usurpat amb l’ajuda de les armes i les lleis. No era una tasca fàcil, cada escriptor improvisava segons creia convenient, sense un model unitari, la qual cosa suposava veritables problemes per a la viabilitat d’una llengua tan castigada per la història. Finalment es van publicar en el primer terç del segle XX les Normes Ortogràfiques, la Gramàtica i el Diccionari, amb el suport de la Mancomunitat i altres institucions.
El mateix any 1932 que apareixia el Diccionari de Fabra, s’aplegaven a Castelló escriptors i intel.lectuals valencians per a decidir les normes lingüístiques a seguir. La Renaixença valenciana, mediatitzada pel conservadurisme regionalista de Teodor Llorente, havia optat per un model arcaïtzant que s’allunyava de la llengua que la gent parlava, i per tant calia trobar una fórmula que ajudara a la modernització i normalització del valencià. Les Normes de Castelló o del 32 van trobar la solució en l’adaptació de les propostes de Fabra a les variants valencianes i estan funcionant fins ara sense problemes, de fet podríem dir que són les oficials.
Castelló ha canviat molt des d’aquella època; ara ja no és aquella capitaleta que recordava a un poble on la gent parlava la llengua del poble. Castelló ha prosperat, té Corte Inglés, té la Salera i fins i tot té un aeroport que no té avions, però que ha costat molts milions. I a més té un exalcalde transvestit de President de la Generalitat per obra i gràcia de les misèries del PP. Un senyor que es diu Fabra, bronzejat i somrient, tal com un actor de sèrie B. Quan era alcalde pretenia construir a la capital de la Plana la Ciudad de las Lenguas, quin atreviment, ell que és quasi analfabet en la llengua dels seus avis. La Botella pronuncia millor l’anglés que Fabra el valencià. Per cert de Carlos Fabra, un altre il.lustre castellonenc no sabem com pronuncia el valencià, però sí que té molta sort en la loteria.
Fan uns dies, en el debat de política general celebrat a les Corts Valencianes, Alberto Fabra va demostrar moltes coses, la majoria ja sabudes: que no sap parlar valencià i que no mereix ser el nostre President. I no sols no mereix ser el nostre President perquè no sap parlar valencià, que és la llengua pròpia dels valencians, sinó perquè a més és incapaç de defensar els nostres interessos com a poble. Models de virreis no li’n falten: Lerma, Zaplana, Olivas i Camps. És cert que els cognoms ens vénen imposats pels pares, però potser el de Fabra és un dels més inapropiats per al personatge.
No parlar valencià, i tot el que això implica, ens costa molts diners als valencians cada any, en dèficit d’infrastructures, en finançament … i també ens costa molt en dignitat. Qui menysprea la llengua del País es desentén del seu territori, societat, de la seua economia, i se sotmet als interessos dels altres, d’aquells que ens han convertit en una sucursal de les seues decisions: Suárez, Felipe, Josemari, Zapatero o Mariano.
Com deia Al Tall: “Tio canya, tio Canya, no tens les claus de ta casa…”. Potser en homenatge caldria canviar l’himne dels valencians.