Opinió
Després de 40 anys d’Estatut d’Autonomia i de l’aprovació de l’oficialitat del valencià, la timidesa de les mesures adoptades per a la seua normalització -a part, potser, del món educatiu- el continuen mantenint en un estatus de subordinació respecte a la llengua important, el castellà. L’explicitació del nacionalisme excloent espanyol aquests últims anys -sempre ha estat latent, però amb formulacions més matisades- ha fet que augmenten les protestes per qualsevol “imposició” del valencià, o siga, per qualsevol mesura que avance en l’ús normal del valencià en les esferes oficials. Protestes promogudes pels partits que s’omplin la boca amb la defensa de “la valencianía bien entendida” i que sovint compten amb la complicitat d’una justícia que aplica rigorosament el precepte constitucional: el castellà és l’única llengua oficial a Espanya, la llengua espanyola per excel·lència; les altres són llengües regionals, autonòmiques, cooficials, locals… subalternes i prescindibles, en definitiva, excepte per a donar el toc colorista de la diversitat innòcua. “Coros y danzas”, que es deia abans.
Darrerament s’estan produint molts casos d’intolerància en actes públics i de denúncies per la falta d’atenció en valencià en àmbits oficials (des dels tribunals, on sovint cal un traductor com si fores estranger, fins als serveis sanitaris). Recentment al balneari de Cofrents, on passava uns dies un familiar, es va celebrar una vetlada d’animació sociocultural i un grup de gent major de Beniarrés (poble del Comtat, a Alacant) va cantar una cançó en valencià. Mare meua, què has fet! Un sector dels assistents començà a escridassar-los: “en cristiano!”, “estamos en España!”… Un sector procedent d’una ciutat de la Comunidad Autónoma de la Libertad, o siga, Madrid. Persones insensibles al fet que estaven en territori valencià, que compartien l’activitat amb moltíssims ciutadans valencians, i que es creuen amb el dret d’imposar la seua voluntat amb la falta de respecte i la mala educació. Per sort, no es pot generalitzar: una parella de Madrid que havia fet amistat amb el grup de Beniarrés es moria de vergonya i no dubtaren a disculpar-se pel comportament incívic dels seus conciutadans. Possiblement (segur!) que si hagueren cantat en anglés haurien aplaudit i tot.
Un altre cas més pròxim. En un acte d’homenatge al Padre Jaime al Port de Sagunt, la regidora de Cultura va veure interrompuda amb crits la seua intervenció tot just començar. Per què? Perquè estava parlant en valencià. Quin pecat! “En castellano!!!” Va ser només una part dels assistents a l’homenatge, per sort, però encara així la regidora hagué de canviar de llengua per a no convertir l’homenatge al religiós en un espectacle vergonyós. Potser no coneixien, o han volgut oblidar, que l’homenatjat es deia Jaume Pons i Vallès i que estava ben orgullós del seu català-valencià de Mallorca, amb el qual es comunicava habitualment amb la joventut del Port. A la seua làpida del cementeri una citació en valencià del Llibre de Job (29.12): “Salvava el poble que demanava auxili”. No cal vindre de fora, per desgràcia, per a demostrar la mala educació i la falta de respecte cap a la llengua pròpia dels valencians.
Hem de recuperar l’esperit de convivència i tolerància, i el convenciment que la pluralitat i la diversitat són un requisit indispensable de la democràcia, i que això requereix l’esforç de totes i tots per tal que el valencià recupere tots els usos oficials. Tant dels valencianoparlants, que ens passem amb freqüència de “respectuosos” canviant de llengua davant de qualsevol desconegut (quantes vegades ens han hagut de dir: “Háblame en valenciano, que yo te entiendo”), com dels castellanoparlants que s’esforcen per entendre i parlar valencià, per fer que els seus fills l’estudien, i se ben senten orgullosos quan els veuen mantindre amb normalitat una conversació en valencià.
Per això és necessari avançar en els àmbits públics oficials i insistir en la necessitat de preparació lingüística del funcionariat de nou accés a les administracions valencianes. Perquè la imatge pública, el fet que una llengua siga necessària és vital per a la seua supervivència. Perquè el dret d’usar el valencià amb l’administració no pot ser conculcat contínuament, i als ajuntaments, conselleries, centres de salut i hospitals, ha d’haver personal preparat per atendre oralment i per escrit en les dues llengües oficials. Per legalitat, per respecte a la nostra història, i perquè el valencià és tan llengua espanyola com el castellà (o no?).
Lluís Alcaide Balaguer
Portaveu de Compromís per Sagunt