“No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, qui parlarà?” Potser recordar aquesta frase de Primo Levi, un dels escassos supervivents del major símbol de l’horror nazi, el camp d’Auschwitz-Birkenau, siga un bon homenatge en el 70 aniversari del seu alliberament. L’oblit és sempre una gran injustícia. Quan vaig visitar Auschwitz l’estiu de 2013, volia plorar i no podia. Les llàgrimes se’m feren pedres als ulls. A l’entrada passes sota el conegut rètol de perversa benvinguda “Arbeit macht frei” (El treball allibera), i a escassos metres els pavellons sinistres amb els records de les víctimes, les sabates amuntonades dels xiquets, les maletes del viatge als inferns, les cambres de gas, els forns crematoris, les forques i les tanques de filferro.
Durant cinc anys aquest indret no massa llunyà de la bella Cracòvia va esdevenir la sublimació de la maldat humana. La mort es va industrialitzar de manera tan eficaç i monstruosa que vora un milió i mig de persones hi van ser assassinades. La immensa majoria jueus, però també gitanos, homosexuals, discapacitats, testimonis de Jehovà, catòlics … o simplement dissidents i opositors polítics. Persones de qualsevol edat, nacionalitat o condició, ancians, adolescents i xiquets, homes i dones, van ser considerats indesitjables i mereixedors de l’extermini pel règim nazi, com la resta dels mes de sis milions de víctimes de la Xoà, de l’Holocaust, de l’episodi més ignominiós de la història recent d’Europa.
Setanta anys després, quan veus exhibir els símbols nazis pels carrers de València, i ni la policia ni les autoritats non fan res, tornes a sentir ganes de plorar d’indignació, se’t regira l’estómac, i tornes a reivindicar la memòria de les víctimes contra l’amnèsia interessada dels hereus dels botxins.
“Des d’Auschwitz no ha ocorregut res que haja abolit Auschwitz “, va pronunciar l’escriptor hongarès i supervivent també del camp d’extermini, Imre Kertész, en el discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura de 2002.
Abolir la memòria és també un crim contra la humanitat.
Quico Fernández.
Posted from WordPress for Android