Europa, la vella Europa, també va ser jove, de fet era una donzella ingènua i atractiva que en el albors de la llegenda i la història va ser víctima dels capricis divins. Zeus, rei de l’Olimp, omnipotent i voluble, que sabia que la bellesa només s’encarna en cossos mortals, la va seduir en les llunyanes platges de Fenícia. Transformat en un bou blanc, es va acostar a la jove, la qual el va acaronar suament i, confiada en la seua docilitat, es va pujar al llom. El déu del llamp i la fúria, aprofitant la innocència d’Europa, es va endinsar en la mar i nadant arribà a Creta, bressol de la nostra cultura.
En aquesta illa, pont entre Orient i Occident, Europa va engendrar tres fills de Zeus, entre els quals Minos, el futur rei. La dona d’aquest, Pasífae, el va enganyar amb un monstruós bou que Posidó hi va enviar com a venjança, i fruit de l’aberrant adulteri – coses de la mitologia — va nàixer el Minotaure, un monstre que el fill d’Europa va tancar al laberint construït per Dèdal. La bèstia hi vivia reclosa, i Minos obligava la rival i sotmesa potència d’Atenes a enviar cada any set joves i set donzelles per ser devorats i aplacar així la fúria del monstre.
Fins que un any el príncep d’Atenes, Teseu, es va oferir en sacrifici i va aconseguir destruir el Minotaure. La filla del rei de Creta, Ariadna, li va procurar un cabdell de fil que l’heroi va aprofitar per trobar l’eixida d’aquell laberint que ningú abans havia pogut abandonar. I des d’aquell dia, els joves i les donzelles d’Atenes foren lliures.
Han passat més de 3000 anys i sembla que el Minotaure ha retornat de les seus cendres. Ara ja no busca el sol de Creta, sembla que prefereix la gelor i les boires del nord. El centre del laberint batega entre Brussel.les i Berlín, i el monstre ha adoptat forma humana, unes vegades s’anomena Durao Barroso, altres Van Rompuy, i la majoria Àngela Merkel. Ha perdut les banyes i la seua pell s’assembla a la nostra, però en el fons la seua fam no ha desaparegut, i necessita assedegar-se de sang jove.
El joves d’Atenes, o els de Tesalònica, tornen a alimentar el Minotaure, i també els de Lisboa o Porto, els de Sevilla o València, els de Nàpols o Palerm; milions d’europeus del sud viatgen a les ciutats del nord, al cau insadollable del monstre. Hi van carregats de llicenciatures i màsters, però el seu destí són les latrines, la seua carn és l’aliment de la dictadura dels bancs i allò que anomenen els mercats.
El dia 25 de maig tenim una oportunitat per canviar el destí d’Europa. Podem triar entre continuar per la mateixa direcció que hem seguit fins ara, formant joves que després han d’emigrar, o buscar fórmules d’equilibri i cohesió que permeten que les noves generacions no hagen d’abandonar el seu país. En aquestes eleccions ens juguem la prioritat del Corredor Mediterrani i per tant la competitivitat de la nostra economia, una política industrial que evite la deslocalització de les nostres empreses o una política agrària comuna que no arruïne els nostres llauradors. Necessitem un Teseu que trobe el centre del laberint i destruïsca el monstre. Des de Compromís estem dispostos al sacrifici i Jordi Sebastià ja té el fil d’Ariadna.
Quico Fernández. Portaveu Compromís a Sagunt.