Opinió
Sagunt és una ciutat antiga per la qual han passat totes les civilitzacions importants de la conca mediterrània occidental, des dels fenicis als romans; d’ibers a visigots i musulmans. Tots trobaren en la nostra ciutat un enclavament on viure i com a conseqüència d’este tràfec civilitzatori a nosaltres ens ha quedat un enorme patrimoni històric en forma d’edificis antics d’un gran valor cultural.
A tots els saguntins ens plena d’orgull quant venen a visitar-nos mostrar la riquesa patrimonial de la nostra ciutat, la sentim com a nostra i per això ens agrada mostrar-la. El que no ens agrada tant i ens avergonyeix un poc -o molt en el meu cas- és haver de mostrar el lamentable estat de conservació en que es troben els nostres monuments. El castell, pertanyent a Patrimoni Nacional, està que dona vergonya veure’l. Declarat monument nacional al 1931 està actualment infraexplotat turísticament, sense visites guiades regulars, sense cartells explicatius de les diferents parts, amb les masmorres tapiades des de fa mil, pràcticament sense cap tipus de serveis per als visitants: sense ser posat en valor. En altres paraules, un lamentable estat de deixadesa que hauria de fer dimitir a qualsevol responsable de la seua gestió. No fan més que prometre’ns diners i restauracions que o bé no arriben o quant arriben són clarament insuficients, com bé posà de manifest l’ultima resposta del Govern d’Espanya al Senat i com ens va fer entendre el secretari general de cultura i esporten la seua ultima visita. Al remat el nostre castell està ara pitjor que quant Aníbal el va sotmetre a setge i bombardejà amb catapultes durant mesos.
L’altra joia del nostre patrimoni és el teatre romà, una meravella arquitectònica que té el potencial de deixar a tots bocabadats per la seua impressionant situació i característiques. Sembla mentida que els antics romans foren capaços d’aprofitar en tanta mestria les propietats de la muntanya per crear ecos i amplificar el so de tal mode que un actor a penes tinga que elevar el to de veu per ser escoltat. Igual d’impressionant és això que la nostra nul·la capacitat per mantenir una joia com aquesta en un estat digne de conservació. A la península ibèrica sols queden 20 teatres romans i els nostre podria ser un dels millors si no fora per la deixadesa d’uns i altres.
Podria continuar enumerant les desgracies que pateix el nostre patrimoni cultural, tant el de més antic com el més modern patrimoni industrial, però tothom les coneix de sobra. Per acabar una reflexió: si estes joies estigueren sota titularitat municipal estarien així de malament?
Pepe Gil