Ací pots llegir tots els textos participants de la primera edició del concurs de microrelats de Compromís Sagunt. En esta edició, “L’hort de Nela”, de Lluís Alcaide, va ser l’obra guanyadora i guardonada amb el llibre “Renàixer del fang”, 15 testimonis narratius de la tragèdia al País Valencià

  1. NO AVISAREN A TEMPS d’Albert Oliver

    Tot el dia plovent. Era octubre. El riu creixia com mai havia vist. La presa, a punt de trencar. Enmig de la nit, una sirena de policia sonant, un megàfon que ens demana que eixim de les nostres cases: “Agafeu el més important [el què!?]. Afanyeu-vos! -crida el pare.”. Eixim amb el que podem, tremolosos, al carrer. Telecinco ens planta el micro en la cara. “Dormim” en casa de l’oncle. Les autoritats han fet la seua tasca. Estem vius.

    Més de 20 anys després, no avisaren a temps.

  2. LA MUNTANYA SEMBLAVA MÉS SOLITÀRIA QUE MAI d’Albert Llueca

    Cada matí el xic corria per la senda dels Lladres, a la muntanya del Castell. La senda era llarga i verda, amb arbres morts. A mitjan muntanya, al costat de la muralla, hi havia una porta vella. Allí dormia un home que saludava el xic cada matí.

    Un matí de fred intens, el xic no va sortir a córrer. Quan va tornar, l’home no hi era, només les seues coses. Un calfred li va recórrer l’esquena. Potser el fred l’havia obligat a buscar refugi? Havia marxat a un altre lloc? La muntanya semblava més solitària que mai.

  3. UN CONTE IMAGINAT de Lluís Gallent

    Una persona desperta d’un somni –o malson, tant se val-, i escolta per la ràdio que la cacatua de la seua veïna de Sagunt ha estat nomenada consellera de Cultura i Educació. Immediatament pensa que el món s’ha tornat boig, però després de reflexionar un instant, es diu:

    – Analitzem la situació, una cacatua, pardalot emplomat i xerraire, seria pitjor conseller que un tal Rovira?.

    – No, es respon sens dubte. Les plomes el protegirien dels insults i el bec, ben esmolat, li serviria per a repetir les mateixes bajanades que un conseller convencional. Atès que amb unes fulletes d’enciam i un grapat de mam, no us feu il·lusions mam és “alpiste”, ja el tindríem pagat no seria bona elecció?

  4. PENSAMENTS MECÀNICS de Maria Josep Soriano

    Com totes les nits, ix a donar una volta pel poble. Com esperava els contenidors estan plens, inclús n’hi han bosses a fora. Això, és el que em dona més ràbia. També és cert que alguns són molt difícils d’obrir, sobretot per les persones majors.

    Els carrers plens de caques de gos, sobretot a Ciutat Vella. Xe, no podrien ser més cívics! Però bé, eixa no és la meua feina.

    Alguns m’acusaran que faig molt de soroll o que no hi passe tan a sovint com cal. I què contestar, jo, soles soc una camió de la SAG.

  5. L’HORT DE NELA de Lluís Vicente Alcaide

    Els dos xiquets arribaren al descampat, ple de bassals, per a practicar un dels seus jocs favorits: excavar canals inundant la part baixa de la porta de pedra.

    – Mon pare diu que açò era un circ.
    – De pallassos?
    – No, burro. De romans, com el de Ben-Hur.
    – Calla i cava, que ens cridaran a dinar.
    – Si cavem molt traurem l’espina, diu mon pare.
    – Estàs fava? De quin peix?
    – Diu que era una pareteta enmig de la pista de carreres.
    – I si traem un carro d’aquells amb punxes a les rodes? Quina passada!

  6. ORGULL de José Àngel Planillo Portolés

    Si l’orgull és un pecat capital, doncs que em porten a l’infern per sentir-me orgullós dels meus avantpassats, per defensar les meues idees i senyes d’identitat, estimar la terra on visc i cuidar del paisatge i muntanyes que l’envolten, o per gaudir de la història i el patrimoni rebut dels artesans, morvedrins o saguntins. Però què seria de tot això si no tinguera una llengua amb la qual poder transmetre-ho als meus successors?

    Només a través d’ella podem llegar tots els nostres coneixements i vicissituds a les següents generacions i als que ens visiten. I d’això també cal estar orgullós.

  7. NO EIXIM DEL TRAÇ de Roser Furió

    Una vesprada abans de Nadal, la meua amiga G i jo, vam anar de compres a VIDA NOVA PARC, i després de rodar i tombar carregades de paquets, vam entrar en l’últim establiment on hi havia una cua catedralícia, darrere de nosaltres una xica jove va dir en veu alta…

    – “En cristiano, en cristiano”.
    – “Ave María Purísima”, vaig dir jo.
    – “Sin pecado concebida”, va contestar la meua amiga.

    Tot perquè portàvem una xapa que deia… PARLEM EN VALENCÍÀ.

  8. AFORTUGAT de Marián García Tárraga

    Sóc un afortunat. Controle cadascú del contenidors marrons del meu carrer. La SAG no neteja bé i això és un premi. A vegades el fem està en bosses però la majoria del temps, està escampat per terra i cap del vehicles de la SAG ho replega. La pròpia terra ens fa de taula i podem menjar a estonetes, al nostre ritme, sense perdre ni una miqueta de res: variat i sa. Una sort!

    Vaig a convocar als meus amics, els gats dels carrers més allunyats, a veure si fem colla i ampliem, compartint, el nostre menú.

  9. L’OMBRATGE PROMÉS de Cristina Rodríguez

    10 de juny, 11h del matí, 30º, els xiquets i les xiquetes de l’escola estan al pati esmorzant, fa molta calor i no hi ha cap lloc on poder-nos protegir del Sol. La mestra es mareja, ha de seure a un banc i la Laia avisa el mestre Joan que està a uns metres. Joan li demana a la Laia que entre al menjador a per un got d’aigua. En un tres i no res torna amb el got.

    Gràcies bonica – li agraeix la Rosa.

    Quan posaran els ombratges? Dos escoles per any, quin desgavell! – exclama Joan.

  10. DOL I MÉS DOL de Fina Mateu

    Cride ben fort Visca la Terra. Ho cride perquè ho senten a dins, que en fa mal veure la inoperància dels dirigents que ha elegit el poble. Dol i més dol, per eixa gent que es penedeix d’allò votat en contra dels seus propis interessos. Dol i més dol per qui sabent allò que venia, restà a casa, abstingut. Dol i més dol pels qui veiem la ignomínia de polítics empresaris que fan malbé el País. Dol i més dol pels qui patim per la terra, per la llengua, la cultura i la gent; pels qui som País Valencià.