Article publicat en el número 340 d’EPDA
Quan Quico Fernández va ser investit alcalde de Sagunt l’any 2015, pocs pensaven que un govern amb només cinc regidors podria canviar el rumb d’una ciutat. Però aquell projecte, recolzat per ADN-Morvedre, va esdevenir molt més que una majoria fràgil: va obrir una etapa de transformació profunda, amb les persones com a eix central de la política municipal.
Acompanyat per un equip plural i compromés —Teresa García, Pepe Gil, José Manuel Tarazona, Remei Torrent, Asun Moll i Enric Ariño— Quico va liderar un govern que va saber combinar rigor, sensibilitat i visió estratègica. Des d’Indústria i Comerç se ficaren bases per revitalitzar el teixit econòmic local. Se va repensar la mobilitat i el territori des d’una perspectiva sostenible. Vam portar la cultura popular i la memòria col·lectiva al centre de les polítiques públiques. Vam impulsar polítiques d’igualtat amb una mirada feminista, i vam aportar serenitat, diàleg i gestió.
Aquesta gestió coral es va veure reforçada per un teixit d’assessories i persones col·laboradores que van treballar incansablement des de la segona línia. Activistes socials, professionals, joves compromesos i militants històrics van fer de pont entre la institució i la ciutadania, enriquint les polítiques públiques amb propostes i escolta activa. Sense ells i elles, sense el seu treball discret i constant, moltes de les fites d’aquell govern no haurien estat possibles. Van ser l’ànima invisible d’un model de govern basat en el bé comú.
Els fruits d’aquesta manera de fer es van veure ben aviat: la recuperació de la Gerència com a símbol de dignitat obrera, la rellançada candidatura a Patrimoni de la Humanitat, el reforç de la identitat lingüística i cultural, els primers passos d’un Parc Sagunt planificat amb futur… Tot això no van ser ocurrències aïllades, sinó parts d’un projecte de ciutat pensat per a durar i per a ser compartit.
Deu anys després, encara ressonen als carrers de la ciutat els valors d’aquella legislatura: proximitat, diàleg, dignificació i compromís. Va ser molt més que una etapa de govern; va ser una demostració de que una altra política no sols era possible, sinó que ja havia començat. I ho havia fet amb noms i rostres concrets, amb una ciutat com a protagonista. Sagunt, per fi, es governava pensant en la seua gent.
Deu anys després, amb Sagunt immers en un nou cicle d’expansió econòmica i reptes socials de gran abast —com la implantació de la gigafactoria, la pressió urbanística o la necessitat de reforçar la cohesió entre barris—, la pregunta és inevitable: necessita la ciutat un nou Quico? Un lideratge que torne a posar les persones al centre, que governe des de la proximitat i que no tinga por d’escoltar, rectificar i construir col·lectivament. Un lideratge que no es limite a gestionar, sinó que inspire, que torne a fer de la política una eina de transformació i no només d’administració.
Els pressupostos actuals mostren voluntat d’inversió i progrés, però també evidencien la necessitat d’un relat compartit, d’una visió de ciutat que no es perda entre partides i xifres. Potser no es tracta de repetir fórmules, sinó de recuperar esperits: el de la valentia, la coherència i la connexió amb la gent. I en aquest sentit, la figura de Quico Fernández —amb totes les seues virtuts i limitacions— continua sent un referent viu d’allò que Sagunt pot arribar a ser quan es governa amb coratge i amb la ciutat al cap i al cor.
Albert Llueca i Juesas