Els exabruptes de Rita Barberà han generat una autèntica allau de crítiques i desqualificacions, quan no de burles i sàtires, totalment justificades. I no és per a menys atenent al patètic espectacle que l’alcaldessa de València va oferir urbi et orbi des de les Torres de Serrans. Una més de les tristes imatges que durant els últims anys estan situant la tierra de las flores, de la luz y del amor en el mapa mundial de les immundícies, per a vergonya de tots els valencians de bé. Ni en el pobliu més recòndit de la profunda meseta poden entendre que la representant de la capital dels valencians siga incapaç de dir quatre paraules coherents en la llengua dels valencians. Ja veurem com l’entendran el dia que haja d’explicar les desviacions pressupostàries astronòmiques en la Fira de Mostres; si ho fa en valencià segur que l’acusen de no col.laborar amb la justícia.
I és que Rita representa eixe sector tan nostrat que continua pensant que el valencià és una llengua de poble, de llauradors i classes subalternes, que com a molt pot aspirar a donar color indígena a les festes i poca cosa més. Mai no parla en la nostra llengua i no per això ha deixat de comptar amb un suport multitudinari en les urnes. De fet el seu no és un cas aïllat: dels cinc presidents de la Generalitat del període actual, dos, Zaplana i Olivas, senzillament no en sabien; Lerma i Camps no passaven del nivell oral elemental i evitaven sempre que podien usar la llengua dels seus avantpassats; i l’actual, el castellonenc Alberto Fabra, és incapaç de llegir en valencià ni que siga com els alumnes del primer cicle de primària, i menys encara de parlar dignament la llengua pròpia dels valencians, a més d’oficial al nostre País.
La veritat, siguem realistes i sincers, és que el valencià no cotitza massa alt en el mercat polític; ací es pot aspirar a qualsevol càrrec des de l’analfabetisme més absolut. Si de cas té un valor estratègic quan s’utilitza com una basa electoral per tal d’estimular els més baixos instints dels ciutadans més desinformats. En una demostració d’hipocresia de llibre, els mateixos que menyspreen la nostra llengua i no la utilitzen ni tan sols institucionalment, es trasvestixen en els màxims defensors del valenciano i són capaços de disfressar-se de palleters i eixir al carrer a la caça de tots aquells que no comprenen la seua valencianía bien entendida.
Ara mateix el PP està elaborant una llei amb la intenció d’aprovar-la abans de les eleccions, que pretén establir ni més ni menys que las señas de identidad dels valencians. Una llei que aspira a dividir la societat valenciana enfrontant aquells que seran considerats bons valencians contra els que queden fora dels clixés i els tòpics decimonònics. Si t’agrada la paella i els bous al carrer i et saps l’himne regional puntues al màxim en valencianía, encara que no parles en valencià i penses que Tirant lo Blanc és una web pujada de to. Si preferixes l’olla, col.labores amb una protectora d’animals i t’emociones amb els versos d’Ausiàs March o Estellés, potser sigues destinat a un centre de reeducació. Si t’agraden els bous i la paella, eres del València o del Llevant, però tens el defecte de saber parlar, llegir i escriure en valencià, i a més ho fas de manera habitual, hauràs de reflexionar si no eres massa radical amb això de la llengua.
Sincerament, el que més m’indigna és la concepció que la gent com Rita o Fabra tenen dels valencians. ¿Com poden arribar a pensar que la gent es crega que els mateixos que ignoren i destrossen la nostra llengua, els mateixos que han tancat l’única televisió i l’única ràdio en valencià, els mateixos que pretenen reconéixer els títols de Lo Rat Penat i la RACV contra el criteri científic i acadèmic, els mateixos que actuen de manera permanent i deliberada en contra de la cultura i els interessos dels valencians, puguen ser al mateix temps els repartidors de les patents del que significa ser valencià? Sí, això és el que em resulta més indecent de tot. El caloret, la llegà, el verano, són pures anècdotes, una exhibició de mediocritat i grolleria; com sempre allò que ens ha de fer reflexionar és la categoria que s’oculta darrere de les anècdotes: el paper irrellevant del valencià en la nostra societat, fins i tot per a molts dels que es burlen de Rita.
Com diu la cançó, això ens passa perquè hem perdut les claus de la nostra casa. Però hui estem a temps encara de demostrar-los que el Tio Canya pot tornar de nou a València amb la cara ben alta i un forrellat nou.
Quico Fernández. Portaveu Compromís a Sagunt.