La lluita de Galmed m’ha portat a Düsseldorf, una ciutat on mai no havia estat, però que és part de la meua memòria i de la meua identitat. Confesse que vaig plorar quan hi vaig arribar, m’acudien les imatges de ma mare amb poc més de vint anys en aquells paisatges nevats. Ma mare treballant a Alemanya, lluny de casa, indefensa, tan fràgil, en blanc i negre, en aquells anys de misèria. Sempre em parlava del fred que hi feia, i del menyspreu que els feien sentir els patrons alts i rossos a aquells europeus del sud.
Mon pare, fill de la diàspora gallega i mariner a Hamburg, va conéixer ma mare en aquells anys de l’emigració. De vegades pense que jo podria haver nascut a Düsseldorf o a Estocolm, com molts dels meus cosins, però ma mare va tornar a Sagunt. Quan m’hi va parir mon pare encara creuava mars i oceans amb la morriña apegada a la pell com una crostra de salnitre.
Ara que vaig camí dels cinquanta he tornat a Düsseldorf i he pensat en els meus pares, emigrants, ja morts, i he viatjat amb nostàlgia, però també pensant que les coses havien canviat, que jo no hi anava a demanar treball, que podíem mirar als alemanys a la cara sense sentir-nos inferiors.
Però aquell matí a Duisburg, sota un sol que badava les pedres, la realitat em va portar al passat, i vaig entendre les paraules de ma mare. Els directius de Thyssen, alts i rossos com teutons prepotents, ens van anunciar que tancaven Galmed i que no estaven disposats a vendre l’empresa. Sense més explicacions. A pesar del calor sufocant les paraules del Dr. Fischer ens van deixar glaçats, i és que malgrat el sol a Alemanya sempre fa fred.
Quan tornava cap a casa pensava en ma filla i en els joves que no tenen futur i miren al nord una altra vegada. Ara ja no són mà d’obra sense formació, són generacions criades en el benestar i d’acreditada qualificació, que de nou aquest país de pandereta condemna a l’exili. I pensava que no pot ser, que no hi ha dret, que algun a cosa no funciona, segurament perquè el poder continua en les mateixes mans que portaren els meus pares al nord.
No sé què passarà amb Galmed, però de ben segur que hem de lluitar dia a dia, amb dignitat, amb la cara ben alta, per demostrar que no estem condemnats a repetir els errors del passat, i que el futur està en les nostres mans.