Suarez: beatificació o amnesia històrica per Teresa Garcia

L’aportació de la figura d’Adolfo Suárez al procés de la transició de la dictadura a un sistema democràtic a l’Estat Espanyol és inqüestionable. Ho és també el tarannà obert i dialogant de la seua praxi política, ja ens aniria bé que el PP actual, el de la dictadura de la majoria absoluta, s’aplicara una bona dosi d’eixa praxi política basada en la recerca del consens.

Arribats ací però, el reconeixement a la figura de l’ex-president no pot dur-nos a l’entrega exagerada i desmesurada com a heroi de la democràcia, ni com l’essència del Partit Popular amb la que ens volen fer convulgar les hordes mediàtiques de la dreta espanyola. En primer lloc, per què els primers que entrebancaren les reformes democràtiques post-dictadura, fórem precissament aquells que ara s’unflen el pit d’exaltació de la Transició i de la Constitució. El PP, antiga AP, antic règim franquista, fou qui més pals en la roda posà en eixa neo-beatificada Transició, feta des de la por i el xantatge on els avanços que s’introduïren es quedaren a meitat camí per assolir una democràcia plena. Amb un sistema de representació que afavoreix el bipartidisme i veta l’accés de les minories a l’acció política. Amb una separació de poders fictícia i amb un model territorial que uniformitza l’Estat Espanyol i discrimina la voluntat política, lingüística i cultural dels pobles amb personalitat pròpia, com el poble valencià.

Una pseudo-transició en la que no s’ha pogut avançar més enllà també per figures com la de Suarez i els seus companys de partit com Abril Martorell, que suposaren una influència nefasta en la conformació i vertebració del poble valencià. Per què no ens hem d’oblidar que personatges com Abril Martorell crearen interessadament el “conflicte lingüístic valencià” per dividir-nos artificialment i impedir la vertebració dels valencians i valencianes com a poble per defensar els nostres interessos. Trampa, per cert, on les formacions progressistes en aquell moment van caure com a conills, i que a dia d’avuí alguns ens volen tornar a involucrar sense èxit. Trampa de la qual derivà la conformació d’una Autonomia de tercera, que va assolir competències amb retràs i gràcies. I on, gràcies a maniobres com aquelles hem patit, com a valencians, el major expoli de la democràcia: infrafinançament, aportacions amb balances fiscals negatives, discriminació pressupostària del govern central en inversions i en infraestructures.

Respecte per aquells que ja no estan, tot. Participar de la beatificació de figures polítiques, per tal de reafirmar-se en un sistema constitucional que limita la democràcia i l’expressió dels pobles, que no ens busquen. És més important que els xiquets i xiquetes de Villar Palasí tinguen un parvulari digne, que homenatges partidaris i partidistes.

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *